El retorn
En Joan va despertar, i el dolor havia desaparegut. Desconcertat, va mirar el seu braç. Tampoc no hi havia la via encastada a la vena, que amb el seu perpetu degoteig de morfina apaigavaga les mossegades del intrús que habitaba al seu estómac. Es va sentir descansat, ágil, fresc. Al llit no hi havia rastre de la suor que desde feia mesos xopava de manera constant la roba del llit i la bata, mil vegades rentada i mil vegades desinfectada, que no arribava a cobrir la seva escanyolida nuesa. Estava sol a l’habitació. Cap rastre de la seva dona, perpetua verge dolguda incrustada a la butaca, la cara demacrada pel patiment, sempre atenta al seu dolor, a la seva set, a la seva agonia. Tampoc no va veure la seva filla, xiuxiuejant amb els metges en aquella llengua estranya que ell mai va dominar, que no hauria entès per molt que aixequessin la veu. Un embalum al terre va cridar la seva atenció. Es va incorporar al llit per veure millor, sorprès del poc esforç que li va costar fer-ho. Era una maleta de cartró, amb una sivella de llautó, unes corretges de cuir que asseguraven el tancament i les cantonades protegides per reblons de ferro. Al costat, col.locat de manera pulcra damunt la butaca on la seva dona acostumava vetllar-lo, un vestit de tela basta, gastat per l’ús, pero net i ben planxat. Damunt dels pantalons, la vella barretina, també fregada i maltractada pel temps, però d’igual manera neta, la mateixa que sempre provocava els afectuosos renys de la seva filla (“pare, treu-te aquesta barretina, que portes aquí trenta anys i encara sembles de poble”). El sol banyava l’habitació, i la seva llum treia centelleigs a la fòrmica blanca del mobiliari espartà de la habitació. La finestra estaba oberta de bat a bat. Joan va inspirar amb força i es va sorprendre quan una olor familiar va inundar les seves fosses nasals. Feia olor de ginesta, de farigola, d romaní, i sobre tot el conjunt surava una lleugera olor a vinya, a les parres carregades de fruits de finals d’agost. Joan va comprendre. Va retirar el llençol, va saltar del llit i es va començar a vestir, sense presa, amb els ulls fixos en el paisatge, mes enllà de la finestra oberta.
