ELLES I ELS VERDS
De la mateixa família. De la mateixa edat. Igual color de pell. Ufanes. Belles. Tendres. Pròximes però sense contacte. Terrenals. Tel•lúriques. Arrelades a la terra que les ha vist néixer i créixer i les veurà morir. Existències efímeres. Mai veuran altres mons ni altres paisatges. Envoltades de flors. Ravenisses entre els seus braços carregats d’ofrenes. Aroma de roses al seu jardí. Alguna rosella. Les unes, amb siluetes estilitzades i plenes de sorpreses. Les altres, rodonetes amb moltes capes de pell. Cap problema amb el seu pes ni la talla. Orgulloses dels seus cossos, tal com la naturalesa les ha modelat. Desconeixen quan serà la seva fi. Viuen el present. L’aigua de pluja les fa revifar. S’exposen obertes i alegres als ruixats, conscients que l’aigua és vida. L’endemà han crescut uns mil•límetres i s’han eixamplat. La humitat de l’albada, el sol de migdia, la fresca quan vespreja i la foscor de la nit. Cada dia és igual de diferent per elles. Generoses amb els seus verds i les seves flors. Blanques unes en la infantesa i liles les altres quan arriben a la vellesa. Tota la gamma de verds. Un reixat, la seva frontera. Es deixen admirar però pas tocar. Fotos sí. Són molt fotogèniques elles i els seus verds. Quines confidències es deuen transmetre mentre nosaltres dormim? Dormen elles? Somien? Són conscients de qui són? Amigues i veïnes del mateix hort. Arrelades a la terra i creixent en la seva verticalitat. Generoses amb qui les mima i les allibera del pes sobrer. Ignoren el significat de la paraula confinament. El virus que les ataca es diu pugó. Ja hi compten cada any. Algunes d’elles moriran abans d’hora. Faves i carxofes. Carxofes i faves. Les estrelles del meu hort.
