La veu interior
Arribo a casa després d'un intens dia de treball. Mantinc la ment ocupada per no pensar massa. Últimament no paro de pensar en ell. Encara el noto en els meus pensaments. Em passa des del moment en què em demanar temps. L’únic que jo volia era sopar qualsevol cosa i dormir. Només entrar la vaig veure. La veia sovint i m'esgotava.
-Què fas tu aquí? - vaig dir
-Ja era hora! Llàstima que ell no estigui aquí. Tot i això pots fer el que fas cada nit, imaginar com era la vida al seu costat. Comença a acceptar que no tornarà mai més!
Intento no escoltar aquesta veu que sona dins del meu cap, i complir el que jo havia desitjat. Em dirigia cap al bany quan vaig notar que em seguia. Tot el que em deia em feria. Jo estava en una etapa de la meva vida on em sentia perduda. Desitjava deixar de sentir aquesta veu dins meu que em recordava dia rere dia que estava sola.
-Ja sé que tu l’estimes- va dir- que vols despertar cada dia amb ell i passar les nits al seu costat. Anheles tornar a sentir els seus dits sobre de la teva pell. Però quan abans acceptis que no tornarà, serà millor.
Aquesta veu ressonava dins meu contínuament.
Em disposava a deixar enrere aquests pensaments i vaig tornar al meu pla inicial. Tot va sortir perfecte fins que me’n vaig anar a dormir. Vaig tornar a pensar en ell. Desitjava sentir-lo amb mi.
-Ho veus? - em va dir- El trobes a faltar. Hauries de parlar amb ell. Encara sou amics... no? Espavila! No saps quant durarà la teva vida. Has de reaccionar com més aviat millor i aprofitar cada moment del teu dia. Potser encara es pot arreglar...
-PROU!– vaig cridar.- Estic farta que em diguis què he de fer! El trobo molt a faltar, però això no vol dir que m’ho hagis d’anar recordant. Em canses. Surt de la meva vida i dels meus pensaments!
Es va enfadar tant que vaig notar com desapareixia a l'instant. Em vaig relaxar. Al moment, la pantalla del meu telèfon es va il•luminar. Era ell! Deia: Podem parlar? Et trobo a faltar. Em vaig col•lapsar.
L'única cosa que vaig saber era que m’havia de valorar més, i fer cas al que em deia la veu: viure al màxim la meva vida, aprofitant cada moment, perquè no sabia quant duraria.
Li vaig trucar, i la meva vida va tornar a tenir color.
