“Les paraules ressonen al carrer de la buidor, m'hi passejo i les trobo assegudes, fent ganxet i esperant el seu torn”.
M'heu vingut a la memòria avui mentre rentava mecànicament els plats del dinar. El meu pensament, anestesiat pels gairebé quaranta graus de temperatura. Hipnotitzada pel so esmorteït del ventilador que alleuja tant com pot l'ofec d'aquests dies d'estiu.
Just començava a rentar els plats, ho sé perquè sempre començo pels gots. Primer els gots, després els plats, els coberts, i ,per últim, les coses de més embalum, bols, olles i paelles. Aquest ordre en coses prosaiques com les feines de la casa m'ajuden a asserenar la ment. Avui, des de la meva no-consciència també ha estat així. Havia rentat uns quants gots. Les mans xopes, el fregall a la mà esquerra, amb la dreta hi afegeixo sabó, deixo el pot amb un cop sec a sobre el marbre. Agafo el got de vidre groc que tant li agrada al Ton. A mi no. Em fa la sensació que enlloc d'aigua fresca hagis d'estar bevent pixums. Li passo fort el fregall com si pogués esborrar-li el groc al vidre i la imatge fastigosa del pixum calent a la meva ment. Una bombolleta de sabó em passa a l'alçada dels ulls. Deixo d'escatar el groc, alço el cap i un grup de bombolles petites, brillants, lleugeres, efímeres, dansen al meu davant. El meu cor s'eixampla i se'm dibuixa un somriure. Les mans xopes i lliscoses es relaxen i deixen caure el got de vidre groc que tant li agrada al Ton, a mi no. S'ha estavellat contra el terra trencant-se en pedaços irregulars. El soroll de l'impacte m'ha espantat i els peus descalços s'han mogut instintivament. El peu esquerre ha trepitjat un dels vidres escantellats del got de vidre groc que tant li agrada al Ton, a mi no.
• Merda!
La fiblada intensa del tall ha agafat desprevingut el meu cervell i la paraula disponible per a l'ocasió ha estat aquesta.
Gràcies a l'exclamació fruit del dolor i de l'inesperat s'han establert les connexions que m'han portat al moment en què us vaig escriure. Una sensació d'alegria esboçada, recordar-vos. L'estat de letargia emocional i existencial en què visc últimament ha fet un gir, petit, gairebé imperceptible i alhora necessari. Sí, l'inici d'un nou cicle.
Merda
