Tallers d’art i amor al revés
Deixa’m escriure
Silencis que floreixen i et fan agafar sempre el paraigües i no et deixen ballar sota la pluja. Em dic Gala, tinc 32 anys. Em considero a mi mateixa com el taller de qualsevol artista: un caos, però li acabes agafant el punt. No soc de tensar la corda, visc en un tira i afluixa constant. Vinc aquí a explicar la història de noia coneix a noi, i tot canvia. Ni tan sols havia complert els 20. No avorriré amb detalls de la nostra història. Ens vam conèixer a un bar de casualitat una nit a Barcelona i la nostra relació era com qualsevol pel•lícula d’amor típica que posen els diumenges a l’hora de la migdiada.
Es irònic la poca importància que li donem als miralls. Quants prejudicis tindrà el meu de la meva habitació sobre mi? Una noia fràgil, rígida i pàl•lida. Callada. Sempre em llevava pel matí i caminava descalça per casa, sentint-me jo mateixa. Em parava al mirall i deixava que em jutgés. Girant el cap d’una banda a l’altre, contemplant cada petit detall. Cal agradar-te sencera per estimar-te en la teva plenitud? A mi m’agradava el meu cabell, taronja, odiava els meus pits i les meves cames no m’acabaven de fer gràcia. Però a ell li encantava tot. Li agradava tant, que em feia creure que era única. La més bonica, la millor de totes. Era fort, alt i atractiu. Tothom em repetia que tenia sort de tenir-lo. Discutíem, com qualsevol parella. Però, després, un parell de mirades ens desfeia fins fer-nos creure que era estiu en mig hivern. Ens estimàvem, era perfecte, el volia per sempre.
Va arribar la pitjor discussió de totes, que cap pupil•la dilatada va ser capaç d’aturar. Retrets i culpabilitat tombaven per l’apartament i l’aire semblava anar-se’n per les finestres de la cuina. És possible tenir un límit de llàgrimes? En aquell instant la cuixa i l’avantbraç semblaven estrènyer amb més força que la normal, semblaven saludar a la galta esquerra. Un color lila fosc començava a crear-se. Ho sento, t’estimo amor. Em deia. Sempre em deia amor, i aquesta paraula no la vaig saber llegir al revés, i adonar-me’n que realment m’estimava en ruïnes.
Avui i sempre som el crit de les que ja no tenen veu. Parlo en nom de la Gala perquè ella, ja no pot.
